-->
Josep
Es va despertar un tres
de desembre agonitzant, en un extrem silenci pel nus a la gola que se li havia
format i amb el pit tan oprimit que quasi no li deixava que l´aire li entrara
als pulmons. Una vegada va aixecar-se va aconseguir tornar a tindre el control
del seu cos, però no va significar una millora en el seu estat, tot al
contrari, no aconseguia calmar el seu nerviosisme; no deixava de tremolar i ara
respirava ràpidament, estava hipoventilat. Es va dur les mans al cap i, de sobte,
va esclatar un crit en una mena de barreja de fúria, dolor i por, però sobre-
tot por, una por que havia fet que un home ja format tant de forma física com
psicològica que d´ací no res anava a complir cinquanta-tres anys plorara al
despertar-se com un xiquet de quatre que s´abraça al coixí en busca d´una calor
que li done protecció, una calor que encara que sàpia que la genera ell mateix
siga suficient per a retrobar la seua força i valentia i li ajude a lluitar
envers una angoixa que ja li estava perseguint durant tres setmanes, en les
quals, a dures penes, aconseguia adormir-se i s´havia trastornat quasi per
complet. Aqueixa angoixa tenia forma, una de les més simples i, curiosament,
més temudes, un malson.
De seguida que s´adormia, el primer que veia
era un rostre desfigurat, un rostre ple de sang i blaus, un rostre tan demacrat
que no arribava a diferenciar si pertanyia a un home o una dona, i que només podia deixar de contemplar eixa pobre
cara distorsionada per alçar una mica la vista després de superar la sensació
d´horror i arcades que li produïa mirar la pobre persona feta pols i que jeia
morta a terra. Una vegada alçada la mirada per identificar el seu voltant i
saber on estava situat va entendre que es situava en una gran casa que en el
seu dia segur que en els seus dies de glòria havia estat plena de luxes i segurament albergava una nombrosa família,
que es notava per la multitud de pijames de tots les grandàries que estaven
tirats pel terra, encara que ara era una dèbil estructura amb un enorme forat
al sostre i la major part del terra alçat, el que li donava una sensació que s´anava a enderrocar en qualsevol moment.
El seu cervell li enviava l´ordre de fugir, però el seu cos no responia, estava
forçat a albirar eixa fosca i horrible escena en la qual sempre s’acabava
sentint un fort crit, que s´escoltava de sobte com un tro que cau de colp i
volta en una tempesta, després del qual, al poc de temps, en qüestió de segons,
apareixia una figura menuda i misteriosa que es dirigia cap a ell.
Era un presència que encara que no mesurava
més d´un metre quaranta podia inquietar a qualsevol ésser, ja fóra l´home més
valent del món o el major depredador que ataca per instint; el resultat seria
el mateix, causava una sensació d´inquietud indescriptible i feia que el lloc
on estaven ara, quasi cara a cara, assolira un caràcter mes funest i tètric.
Vestia tot de negre, tenia la pell pàl·lida. La seua cara era en la seua majoria
impossible de veure pel fet que duia posada la caputxa de la seua negra túnica,
cosa que només permetia veure un somriure d´orella a orella que cada vegada que
veia li produïa calfreds, un floc de color ros obscur. De sobte eixa esgarrifosa
criatura s´aturava i lentament alçava el seu delicat i blavenc braç per
assenyalar-lo amb un petit dit índex.
En aquest moment sempre
recuperava la consciència i aprofitant que les cames li responien eixia corrent
per un llarg i, curiosament, il·luminat passadís que duia a una porta que obria
d´un fort colp aprofitant la inèrcia de la carrera. Una feia saltar la porta
podia veure el sol, però sempre el terra s'ensorrava als seus peus i queia amb una sensació de vertigen que el feia
despertar-se.
Eixe matí, no obstant,
s´havia despertat més agitat i adolorit que mai. El cor li batejava amb molta
força i velocitat, fet que li produïa punxades en les seues parets musculars, el
gran exercici de respiració que havia fet per des que va eixir del malson li va
provocar un sensació de fatiga acompanyada d´un xicotet mareig i, per la la
tensió amb la qual dormia últimament, s´havia alçat amb el dits de les mans i
el peus tan rígids i tensos que quan es va atrevir a moure’ls va creure que se
li trencaven els lligaments.
Al cap d´una hora va
aconseguir tranquil·litzar-se, però continuava sentint una por que des de les
últimes tres setmanes no aconseguia minvar en cap moment del dia. De fet estava
tan desesperat que fa poc va començar a llegir assajos de psicòlegs que
investigaven i analitzaven el món oníric. Ell ja havia llegit Freud, encara que no li servia de molt per al
seu problema, en un dels seus impulsos de curiositat i saber, igual que havia
fet amb grans pensadors com Aristòtil, Hume, Locke o Nietzsche entre altres,
amb els quals passava hores i hores, sempre que no estiguera treballant, aprenent i fascinant-se cada vegada més
d´aquelles ments brillants que van existir en èpoques molt més endarrerides
però que van aconseguir resultats experimentals i deductius quasi idèntics als actuals
amb una tecnologia i un desenvolupament immensament inferior. Malgrat això, no
arribava a entendre res del que li succeïa últimament, i era això el que més
l’aterria, amb tot el coneixement que posseïa després d´haver llegit una llarga
llista de filòsofs, científics i grans literaris d´èpoques antigues i modernes no podia entendre res, tot era
molt confús i desesperançador. De què li servia a ell en aquesta situació saber
i comprendre el famós complex d‘Èdip, els reflexos de Pavlov, el funcionament
del sistema neuronal, l’entropia a la qual està subjecta l´univers o la mateixa
concepció més actual d´aquest? De res, tot eixe enteniment i raonament propi
d´un erudit o un renaixentista del cinquecento
li era tot menys útil.
Els dies passaven com si
foren hores perquè l’últim que volia, encara que es morira de son, era tornar a
tindre eixe maleït malson, eixe malson que li estava arruinant la vida i que el
consumia cada vegada més com si d´una espelma es tractara. Eren sempre iguals:
s´alçava quasi lluitant per sobreviure, desdejunava el poc que el seu estómac
li permetia, igual que en la resta de menjades del dia, llegia articles,
assajos, comentaris i documents sobre la interpretació dels somnis durant
incomptables hores i prement, abraçant-se a ell mateix i dient- se que no
tornaria a tindre eixe somni posant en pràctica el mètode de l’autosuggestió
que havia descobert fa poc s´adormia entre tímides llàgrimes que li eixien dels
ulls sense adonar-se i que impregnaven el coixí del seu llit d´una humitat que
estava començant a podrir-lo a l‘igual que feia eixe suposat reflex seu de l‘inconscient
amb la seua vida.
Així va continuar la vida
per dues setmanes més. Sempre la mateixa rutina, dia rere dia, sense a penes
canvi en la seua monòtona existència que li estava consumint mentre veia com
l’Empresa que tant li havia costat alçar s’estava enfonsat perquè es notava la
seua absència i era només ell l´apte per a endur-la pel bon camí de la
prosperitat perquè, al món capitalista
,absent d´ajudes i bones persones amb una moral plena i amables, no es por
confiar en ningú i si es vol fer alguna cosa l´has de fer tu mateix. Tothom
mira pels seus interessos i el seu benefici personal sense tindre en compte qui t´endús per davant. Tot i així, es
reconfortava llegint aquells llargs textos de la psicologia moderna on havia
dipositat totes les seues esperances fins que aquell mateix dia, el dia del seu
aniversari, va trobar la resposta que tant estava desitjant, la resposta que li
revitalitzara, la resposta que va tornar a donar el seny a la seua vida.
La solució va vindre de
la mà de Seligman, un psicòleg nord-americà que defensava la teoria que tots
els somnis són una conseqüència dels remordiments que s´emmagatzemen en el subconscient
i que el cervell no deixa eixir i expressar-los com a conseqüència d´un sistema
de defensa primitiu que preveu la depressió permetent alliberar més oxitocina,
una hormona que causa la felicitat. Per contra, aquesta acumulació té el risc
d´esclatar en forma de la repetició d´un tipus de somni que causa l´efecte
contrari al propòsit del mecanisme defensiu i l´única solució encara que simple
és difícil, t´has d’enfrontar al teu somni amb l´única condició que no has de despertar-te sense haver aconseguit
trobar la raó que el causa.
Davant d´aquesta solució
quasi miraculosa que li va caure davant dels seus ulls sense esperar-la, ja que
no en tenia una altra que la de provar el mètode, encara que va pensar que
realment sí que era difícil ja que ell mateix havia experimentat la
impossibilitat aparent de mantindre´s en el somni davant l’estrepitosa caiguda
que experimentava només eixir d´aquella casa. Com a solució va optar per
drogar-se per a guanyar una alta residència. D´aquesta manera, de seguida que se’n
va anar la llum natural es va prendre tres somnífers i tot seguit es va cobrir
la cara amb una tela impregnada amb cloroform cosa que va causar que caiguera
dormit en un tres i no res.
Una vegada havia tornat
a eixe món oníric que tant el turmentava, es va repetir el mateix de sempre,
però la diferència es va notar en el moment de la caiguda, en aquell moment va
tornar en si i va recordar el seu propòsit, el que li dugué a superar la sua major fòbia, l´altura, i
suportar un vertigen que sentia cada vegada més fort, que recorria tots els
seus ossos, va ficar-li el pèls de punta i finalment va arribar a un límit en
el qual no va perdre la consciència per poc, però en l´instant en què va tancar
els ulls va notar com podia tocar el terra amb els peus i quan va parpellejar
completament va contemplar com tornava a estar enfront d’eixa mateixa figura de
nou. Desesperat i sense comprendre res va eixir corrent de nou sense obtindre
cap altres resultat que el de tornar-se a veure envers la criatura misteriosa.
Ho va intentar de nou per rutes diferents: eixint per la finestra, amagant-se
en una habitació, fugint per la xemeneia, etc. Però sempre acabava de la
mateixa forma, per una causa o per altra sempre quedaven enfront un de l´altre.
Va ser tal l´horror que va arribar a sentir que, fins i tot, va provar a
clavar-li una canonada i li va obrir el cap amb una teula que havia caigut del
sostre, però davant la ineficàcia va practicar el suïcidi amb els mateixos
instruments amb els quals instants abans li havia arravatat la vida a aquella
figura. Com tot l´anterior va resultar en va i finalment va optar per romandre quiet,
encara que, nerviós i preparat per a reaccionar si feia falta, en l´escena
davant la inutilitat de totes les sues anteriors accions. Com a conseqüència,
la rara criatura es va apropar en- cara més a ell, que amb la llum que va
entrar pel forat del sostre, va poder descobrir que es tractava d´una persona,
i es va llevar la caputxa.
La personeta va dir el
seu nom seguit de “pare” amb una veu molt fina que va fer que la seua presència
endimoniada passara a ser angelical. Ell va començar a plorar i a la fi ho va
entendre tot. El lloc on estaven era l’antiga casa on vivia amb la família de
la qual es va separar, la persona desfigurada del terra era ell mateix com a
reflex de la vida que havia malgastat i de les bones coses que s´havia perdut
per dedicar tant de temps a la seua empresa i passar els seus temps lliures
llegint i aprenent sense tindre en compte a la seua família i eixa criatura que estava enfront
d´ell era el seu tercer fill, Josep, a qui havia perdut per culpa d´una
malaltia i a qual no havia pogut veure en els seus instants de vida per estar
obsessionat en les seues coses.
Ell, penedit i disposat
a pagar per tots els seus pecats, el va abraçar fortament I va desitjar que el
matara per a poder pagar com a mínim per totes les penúries que li havia fet
viure a ell, però Josep li va besar el front i el va espentar cap a arrere al
mateix temps que li va dir “encara hi ha temps”.
Ell es va despertar en
un crit, però va notar que no estava en la mateixa habitació freda on vivia
últimament i va notar una persona al seu
costat que li va dir “Què passa Joan?”. Aleshores ho va entendre tot, havia
sigut somni, però la veritat és que Josep sí que era mort, cosa que li va
provocar un gran dolor quan va pensar que, fins i tot mort, li volia aportar
una gran felicitat: malgrat això,va creure que la connexió entre un pare i un
fill va més enllà de la mort i va aprofitar el gran regal que li havia donat el
seu fill per a retornar la seua vida i conduir-la junt a la seua família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada