NARRACIÓ GUANYADORA DEL CONCURS SAMBORI 2014 PER A PRIMER CICLE DE L'ESO

AIDA HURTADO DE 2n ESO B

TOT EL QUE VEIG ÉS OR

Deixant-se portar per la humiliació, amb el cor en un puny, destrossada, va córrer tant com les seues inútils cames li permetien pels amplis corredors de l’institut Rosewilde. Les rialles ofensives dels estudiants d’eixe lloc ressonaven amb potència en el seu cap, la rèplica exacta del que estava presenciant. El seu pit es consumia pel foc de la vergonya lentament, destruint tot rastre de força que fins a eixe moment conservava. Ja totes les seues fortaleses van anar quan va comprendre la veritat oculta darrere de les paraules feridores que li havia escopit aquella xica, sense pietat, sense adonar-se  que ella podia sentir,  que ella era un ser humà com tots.

Cada paraula que va pronunciar Ashley la recordava amb tal exactitud i això era el que li feia més por. La veritat escrita en una oració de menyspreu, trencant cada fibra del seu ser, acabant a poc a poc amb el seu ús de la raó.

Es va colpejar el cap amb la mà tractant d’aclarir els records que s’aproximaven a ella. No era un succés digne de recordar. És que mai s’acabaria?

Va considerar ràpidament  les possibilitats de suicidar-se sense més, però el seu cervell no pareixia estar d’acord amb aquell desig. De quantes maneres es pot trencar un cor i, així i tot, esperar que continue bategant? Danys irreversibles tatuats a flor de pell, acaparant-la a l’instant. Els seus ulls picaven per l’ansietat que la menjava per moments i la seua respiració es va fer irregular, com si estiguera submisa en algun tipus de son, només que això no era un son, era el més viscut i terrible dels seus malsons.

Aleshores, el seu fràgil cos va xocar amb el que va paréixer una paret per la seua solidesa, però en  alçar-se es va topar amb uns ulls color verd intens, apagats i sense un indici d’alegria, però, així i tot, no van deixar de ser dolços, inclús per a la vista danyada per les llàgrimes de Deby. La verdor dels seus ulls pareixia haver-se fos en les seues pupil·les, deixant un gran buit impossible de no notar. Aquell xic d’ulls bonics va paréixer desapegar els llavis per a dir qualsevol cosa, però la va tancar de colp al contemplar com llàgrimes recorrien la seua galta i anaven directes sense rumb al començament del seu vestit.

Sense una sola paraula, ni un gest o tal vegada algun senyal de perplexitat va bastar per a contindre un impuls que es va obrir pas en el xic, comodant les seues prioritats en una sola direcció: veure somriure  aquella xica. Els forts braços de Harry es van tancar amb suavitat entorn al cos de ella, que plorava, tacant la seua camisa blanca amb llàgrimes; mes eixe xicotet detall no importava gens ni miqueta.

—Vine amb mi, estaràs fora de perill.— La seua veu transmetia seguretat; com si no tinguera ànims de veure com la destruïen més. El ulls que l’havien acorralat en el silenci, emetien súplica. No la coneixia, no sabia el seu nom, no estava al corrent de la seua situació en forma completa, però del que sí era conscient era del dolor que obria una bretxa en el pit d’ella, a tal punt que transmetia per l’aire. No, per cap raó la deixaria anar; es negava a fer-se la idea de no observar mai més el seus bells ulls marrons.

Els ulls de Deby es trobaven perduts, amb la vista concentrada en el perfil de Harry davall la tènue llum de la nit, però sense veure res, aparentment. No sabia amb exactitud el que es faria després d’eixe minut, però tampoc despertava la seua curiositat.

Harry va conduir amb quasi tota la seua atenció centrada en ella, però també en la carretera. Un accident no seria oportú. Deby estava immòbil en el seu seient, observant la finestra amb inexpressió i buidor.

L’ascensor funcionava de meravella i per a la seua mala sort, la rapidesa venia inclosa en el paquet, atribut que només va servir perquè l’estómac de Deby es rebolicara i les nàusees s’incrementaren.

En un vaivé d’emocions de què no va ser conscient, a les quals totes va catalogar com “irracionals i innecessàries”, es van dirigir a l’apartament de Harry i una forta olor a vainilla i canella va inundar el seu olfacte amb frescor.

Harry la va dirigir amb la mà posada en la seua cintura cap al sofà del saló. Deby, en un reflex involuntari va seure i va abraçar-li les  cames.

Ell la va examinar per uns segons que li van paréixer injustos per a descriure quanta bellesa es trobava davant dels seus ulls. Les seues faccions d’àngel el van deixar estupefacte, tenia els llavis entreoberts i ruboritzats, les seues galtes lleugerament tenyides d’un color rosa, el nas xicotet i roig, i per últim els seus ulls unflats, però no menys bonics. Deby es pessigava el nas al sentir-se presonera de la perspicaç mirada de Harry, gest que li va paréixer adorable i confirmà que, Déu, era perfecta!

Va menejar el cap i va fer mitja volta. Com és que havia arribat a açò? Anant-se’n pel costat coherent, això era absurd. Una desconeguda –molt bonica, per cert–, es trobava asseguda en el sofà de sa casa per una petició que a causa del seu estat de confusió no va poder rebutjar. No era amor a primera vista, i les raons d’eixa persuasió eren més que evidents, era més segur un sentiment de protegir a una damisel·la amb problemes, com se li determinaria a la situació en una altra circumstància diferent. Estava com bloquejat, sense capacitat per a pensar amb el costat més fiable i el que utilitzava la major part del temps; estava quasi segur  que si haguera sigut Jèssica, la xica coqueta amb qui compartia amistat amb la qual s’haguera topetat, l’hauria deixat en el mateix lloc, evidenciant com d’egòlatra  era, però per alguna raó en específic, aquest cas va ser diferent i urgent. De totes maneres, es va disposar a cuinar la seua lasanya especial, el seu temps de cocció era curt i potser li agradaria.

Deby, per la seua part, estava en la casa d’un estrany –almenys per a ella–, asseguda en terra mentre el va fer desaparéixer de la seua vista abans d’un parpelleig. La pregunta més important de la qual ignorava la resposta era: per què ell havia fet tot això per ella? Prendre’s la cortesia de portar-la a sa casa, estar ací quan va necessitar saber que li interessava a algú, oferir una dels somriures més meravellosos que havia vist, però sobretot i el que més li va estranyar, va ser que en cap moment va ser despectiu amb ella o va tractar d’humiliar-la quan va tindre l’oportunitat, en compte d’això, estigueren els silencis sepulcrals amb mirades d’atenció i tendresa, raó per la qual la incomoditat no va formar part de la seua conversació.

Encara podia recordar el seus intensos ulls verds clavats en qualsevol intent de moviment, la seua olor a menta combinat amb una fragància amarga, però tan exquisida al mateix temps. Quasi li molestà la comoditat i seguretat que la envaïa en quant el seu abraç va servir perquè només plorara més i no pels records del seu dia, sinó perquè era un son meravellós, del que no volia despertar mai. De sobte, el seu malson es va tornar màgic, un son. És a dir, a part de tot el son experimentat, l’havien degradat a tal punt de fer-la sentir fem i, què té d’especial el fem?

Es va alçar del sofà amb passos tímids i lents, com si esperara el pitjor. Una fragància a carn guisada i algun tipus de salsa especial, va inundar les seues fosses nasals, delectant-la a l’instant. Harry es va adonar de la seua presència i li va fer senyals amb la mà perquè entrara.

—T’agrada? La cuina no se’m dóna bé, vaig tindre ajuda.— Harry va somriure amable.

—Quin és el seu nom?— Va preguntar de sobte Deby, mirant-lo amb curiositat.

—El meu nom és Harry i no em tractes de vosté, per favor.— Al veure com Deby es quedava sense parla, Harry va prosseguir. —Eres una jove molt bonica, quin és el teu nom?

—Em dic Déborah i… Ja me’n vaig.

—No et quedaràs a sopar?— Va dir Harry en un fil de veu preocupat.

—De cap manera, i si estàs buscat per tot el país?—Harry va riure  fortament, no culpava  la xica per predir tal situació.

—Deixa de vore pel·lícules, Deby. No estic buscat per tot el país ni res d’això, només sóc un xic de vint anys amb un treball en un bufet d’advocats, una vida de bogeries i una casa mot elegant per al meu gust,  no ho veus?

—Vius la vida boja?—Va inquirir ella alçant una cella.

—Pràcticament. Els meus pares no són de la ciutat i puc fer el que vulga sense que ningú em diga res, es viu una sola vegada, no?— Deby es va molestar.

—Tot té un límit. Qualsevol dia et topetaràs amb la realitat i el colp que et donaràs no serà molt reconfortant.

—Temptador, però pensem totalment diferent. Quantes vegades eres jove?

—Al dimoni  ser jove!  Això implica moltes caigudes fortes i alçades dèbils.— La conversació es va tornar inesperada i feridora.

—Totes eixes caigudes se superen, et fan més fort.

—Per a què ser fort si sempre existirà un límit? Tots posseïm eixe punt dèbil que prompte o tard, falla.— Harry es va llevar el davantal i es va acostar a Deby, agafant-li les galtes. Deby es va estremir i va tractar d’allunyar-se del contacte, però va ser impossible.

—No sé qui et va fer mal, ni la raó de les teues llàgrimes, però has de creure’m quan et dic que mataré amb les meues pròpies mans si és necessari a qui et va fer mal. Una jove tan bonica i valenta com tu, Deby, mai hauria de ser danyada. Recorda que no tens per què concedir el poder als altres per a destruir-te. Confie en tu, sé que pots suportar açò i més. Amb la meua ajuda, sempre. Tingues per segur que mai et deixaré, per res del món.

Llàgrimes van caure per la galta de Deby, donant pas a un sentiment de què no va ser del tot sensata quan va contemplar Harry per primera vegada, un sentiment que sobrepassava els termes establits per la lògica que ella exercia, un sentiment del  qual estava segura que era el passi segur a la seua felicitat, però també a la seua destrucció futura.

—Per què fas tot açò?— Va dir amb llàgrimes, les quals van ser impossibles de detindre.

—No sé la raó en concret, però saps què, Deby? Mai he sentit quelcom  paregut a açò, és com si la raó del meu univers fóra transformada en alguna cosa molt diferent, alguna cosa  especial, autèntica i fascinant, tu.— Va agafar la mà de Deby per col·locar-la al seu pit. —Pots sentir-ho? És increïble, la veritat, com una persona pot canviar la teua òrbita quotidiana en només una vesprada, però em passa i la certesa d’açò és cent per cent segura.

—No pots fer-me açò, mira’m, Harry! Mira’m d’una maleïda vegada!— A pesar del to brusc de la seua veu, Harry l’abraça amb més força de la necessària. Els seus cossos van encaixar a la perfecció, com si estigueren destinats a unir-se entre si.

—Tot el que veig és or, Deby.

Quatre anys després.

Quatre anys van ser més que suficients per a donar per real i durador l’amor que mantenien Harry i Deby. Ella ja s’havia graduat a la universitat de Harvard en arquitectura general, enorgullint tant a Harry com a la seua família pel mèrit que va obtindre la xica. Harry havia aconseguit culminar la seua carrera d’advocacia, encara sent el mateix arrogant i egoista de sempre però amb sentiments intensos cap a la seua amada. Després de molts pretendents, després de tantes caigudes i alçades, de tants obstacles, finalment, van poder ser feliços, amant-se l’un a l’altre.

Després de tot, el seu somni tindria un final feliç, deixant arrere les preocupacions i de les agonies, cedint-li el posat a un sentiment que marcaria el rumb de la seua vida sentimental: L’únic i vertader amor.